El convent i l’església de Sant Jeroni, al carrer de la Porta del Mar, 1, és el nom popular del monestir de Santa Elisabet d’Hongria fundat el 1336 per una comunitat de religioses franciscanes, a una casa procedent d’una donació del segle XIII, a la qual al llarg del temps se n’hi han anat afegint d’altres. La vida contemplativa que professen és el paradigma de vida cristiana per seguir Jesús de més a prop

Història i vida religiosa.

El convent de sant Jeroni de Palma està situat al barri intramurs de sa Calatrava, amb un nom que li ve de donació d’una casa i un alberg, feta l’any 1234, juntament amb altres propietats, pel comte Nunó Sanç als cavallers de l’Orde de sa Calatrava, per la seva participació a la conquesta de Mallorca. El clos on es fundà l’any 1485 el monestir de monges de sant Jeroni no era terra erma i feia més de mig segle que en el mateix edifici o església primitiva hi havia viscut successivament dues comunitats: una, masculina de beguins (1317-1335) i una altra, femenina, de terceroles franciscanes (1336-1485).

Les denúncies produïdes sobre les irregularitats de la comunitat de terceroles provocaren la seva expulsió del convent; les pretensions de diversos col·lectius de destinar l’edifici a la instal·lació de l’Estudi General Lul·lià no foren ateses; i fou fundada a l’edifici conventual de sa Calatrava una comunitat jerònima. Una primera justificació de la seva fundació potser sia el de donar resposta els aires d’humanisme i d’esperit renaixentista que des del continent europeu arribaven a Mallorca. La segona, arrel de la fundació d’un monestir jerònim a Barcelona on havia professat una monja de Mallorca, sor Praxedis Albertina, i perquè els dos llibres fundacionals són còpia del monestir de sant Maties de Barcelona: el Libre de les Constitucions del Monestir i l’Ordinari de les cerimònies e costums.

Respecte a la vida contemplativa, la fórmula Ora et Labora (pregària i treball) és la màxima primordial que estructura la vida del monestir; mostra les dues columnes que sostenen la vida de les monges. En el monestir de Santa Elisabet, la jornada s’inaugura amb els Laudes, per dedicar alabances al Senyor, i tot seguit se celebra la missa conventual. Abans de començar el treball, es torna a reunir la comunitat per recitar la Tèrcia, i a mig dia s0interrop el treball per resar Sexta, abans de dinar. Desprès d’un temps lliure per llegir, meditar, pregar o descansar, s’aplega altra volta la comunitat per resar l’ofici de Nona, que precedeix el treball de l’horabaixa. A la posta de sol es tanca la jornada de treball amb les Vespres, seguides d’un altre espai de pregària personal. En haver sopat, la comunitat gaudeix d’un temps de recreació i tertúlia familiar, fins que arriba l’hora del descans. Per cloure el dia, van al cor i, amb l’ofici de Completes, donen gràcies a Déu pels dons rebuts i li demanen perdó per les mancances.

L’altra ocupació pròpia del monacat de sant Jeroni de Palma és el treball perquè amb el fruit de la feina poden les monges compartir els seus béns amb els pobres, i com a alternativa als temps dedicats a la pregària, perquè així defugen de la ociositat. Alguns oficis (lectores, servidores de taula, lucernària, campanera, despertadora…) són exercits per totes les monges en torns setmanals, de diumenge a dissabte. A un dels llocs de més trànsit del monestir hi ha, penjada, la Taula dels Oficis, una taula artísticament decorada, on consten els torns setmanals baix la supervisió de la vicària. El monestir de sant Jeroni és un poble en miniatura ja que hi podem trobar jardins, església, casa comunal (Casa del Capítol), arxiu, biblioteca, centre educatiu (Casa de les novícies), infermeria, cisternes, pous, aljubs, forn, terra de conreu col•lectiu (comuna) o individual (pasteres) i cementeri. L’ocupació més generalitzada entre les monges era filar llana, estam, lli, cànyem, estopa; encara que també cosien, sargien, brodaven, feien randa i labors de passamaneria, emmidonaven i tavellaven camins i roquets, confeccionaven o adobaven ornaments litúrgics, feien rosaris i fabricaven instruments de penitència.

Obres d’art. Els tres triennis del priorat de sor Caterina Llulla (1501-1510), malgrat la carestia dels recursos econòmics, el nombre reduït de monges, i l’edat encara tan tendra de la família monàstica, ompliren una dècada memorable, en la qual es produïren tres obres cabdals de l’artesania i de l’art que ocupen els primers llocs en el patrimoni del monestir de sant Jeroni de Palma: la campana del monestir, la imatge de Nostra Dona i el retaule de sant Jeroni. La campana és l’element important per a la vida litúrgica d’un monestir, tant per convocar la comunitat a les hores del cor, com per avisar els devots que vulguin participar en la pregària monàstica. El nom de la campana major de l’any 1506 és Jerònima Elisabet, dedicada al pare de l’Orde i a la titular del monestir. La primera inscripció va precedida d’una creu, i la segona acompanyada de dos medallons, un que representa el Sant Crist amb Maria i Joan, i l’altre amb la imatge de la Mare de Déu: Hieronima Elisabet Vocor: Deum Laudare Vos Ortor Any MDVI. Sanctimoniales properando venite. Congregamini Deum et Santos Laudate. La imatge de Nostra Dona de la Consolació pertany a la tipologia de Verges-Sagrari, que tenen el ventre buit i practicable per una porteta lateral o posterior, que servia de sagrari per a la reserva de l’Eucaristia. Obrada pel mestre escultor Gabriel Mòger fou beneïda el dia 3 d’octubre de 1507 pel bisbe Mateu Morro. El tercer llegat de la priora sor Caterina Llulla és el retaule de sant Jeroni, encomenat a la primera dècada del segle XVI al pintor Pere Terrencs per presidir l’església conventual de santa Elisabet, construïda per Huguet Barxa a 1448. Aquesta obra té un interès especial per a l’estudi de la renocació dels recursos tecnicoartístics de la pintura de Mallorca a finals del segle XV.

Capella de la Concepció (1574-1589). Pocs anys desprès d’acabada la construcció de la nau de l’església, fou nomenat bisbe de Mallorca Diego de Arnedo (1562-1572), el qual començà amb una visita pastoral a totes les parròquies i comunitats religioses, com per exemple l’església de sant Jeroni el dia 18 de gener de 1563. El temple es trobava desguarnit i no s’esmenta cap capella. El primer altar fou el de la Verge Maria de la Concepció, devoció d’arrels medievals i lul·lianes, no és estrany, doncs, que les monges i altres persones devotes de l’advocació volguessin que la primera capella de la nova església li fos dedicada. Per això, la priora sor Prudència Santjoana encomnenà al pintor Mateu Lopez (Llopis) un retaule de la Concepció de Nostra Senyora acabat el 1574 pel qual cobrà la quantitat de 103 lliures.

El Bisbe Joan Vic i Manrique. És obligat fer una referència especial a aquest bisbe valencià que mostrà predilecció envers el monestir i la comunitat de sant Jeroni de Palma. Presentat pel rei Felip II al papa l’any 1573 féu entrada al bisbat el dia 5 d’octubre de 1574 i a més d’enviar mensualment al monestir una ajuda en diners (caritat ordinaria de Monsenyor), sufragà la imatge de Nostra Senyora de l’Assumpció (Mare de Déu Morta) així com altres obres d’art i peces del mobibliari litúrgic monacal. Sobre l’arc d’entrada i en la clau de volta de la capella hi ha, policromat, l’escut del gran devot de la Puríssima.

Bartomeu Martínez Oliver

Historiador de l’art

Moltes religions i filosofies tenen tradicions monàstiques, en la que les persones es comprometen a una vida religiosa al marge de la societat secular vivint en un monestir. La ciutat d’Inca conserva una important arquitectura religiosa, mostra d’aquest tresor patrimonial és el Monestir de Sant Bartomeu situat en el serral dels Molins, on resideixen des de 1534 les monges Jerònimes de clausura. Si la ciutat d’Inca captà la presència de Sor Clara Andreu (1596-1628) en el monestir de Sant Bartomeu i l’esperit del monaquisme és perquè el recolliment i el silenci regna a tots els costats d’aquest lloc religiós que convida sincerament a la pregària.

El monestir de Sant Bartomeu és reliquiari i alhora estoig de peces artísticament importants tant des de l’àmbit de la pintura com l’escultura i que, des de la festivitat de sant Joan de 1996, són obertes al públic en general. Els orígens de les monges clarisses data de l’any 1530 quan vingueren a Inca les religioses procedents del monestir de Santa Elisabet de Palma i s’establiren per espai de quatre anys al puig de Santa Magdalena. No va ser fins 1534 que passaren a formar part de l’entorn urbà d’Inca, més concretament a la zona alta coneguda popularment com Es Serral de ses Monges on s’ubica la construcció del monestir de Sant Bartomeu, lloc on resideixen a l’actualitat. Però des d’un punt de vista històric, els monestirs de dones daten del segle IV. Sant Antoni Abat va edificar a Egipte un d’aquests monestirs i va posar a la seva germana a dirigir-lo com a superiora. Sant Basili, patriarca del monacat oriental, va fundar diversos monestirs per a dones joves a Capadòcia (actual Turquia) i altres enclavaments. A partir de llavors es van multiplicar en Orient estos cenobis i a principis del segle V alguns comptaven amb més de 200 monges. Sant Jeroni dóna fe dels cenobis de dones a Occident. A Roma, a Gàl·lia i a Milà es van fundar diversos sota la direcció de Sant Ambròs, Atanasi i Eusebi. L’Orde de sant Jeroni és un orde religiós fundat el 1373 quan el papa Gregori XI aprovà la modalitat de vida comunitària sol·licitada per un grup de clergues, seglars i eremites castellans. Aquest grup es va establir primerament a Casteñar, tot seguit a Villaescusa i després a San Bartolomé de Lupiana (Castella), considerada la casa mare de l’orde. Entre els anys 1374 i 1389 altres grups d’eremites van demanar al papa l’ingrés a l’orde sota el distintiu de frares o ermitans de Sant Jeroni, seguint la regla de Sant Agustí, amb un hàbit blanc i terròs. El primer monestir dels Països Catalans s’establí a Sant Jeroni de la Plana de Xàbia el 1374. El 1414 L’ordre Jerònim tenia 25 cases, i aleshores fou celebrat el primer capítol general, on foren redactades unes constitucions que garantien més unió entre monestirs.

Respecte als primers anys de la nova comunitat (1530-1538) podem afirmar que el monestir de Santa Elisabet es mantingué compromès amb la fundació que havia duit a terme a la part forana, en els primers anys de la seva existència, fins que l’arribada de noves vocacions (destacar Sor Clara Andreu 1596-1628), l’arranjament de les instal·lacions monàstiques i l’entrada de recursos econòmics suficients durant molts d’anys posteriors, per part de gremis i l’antiga Universitat asseguraren l’estabilitat i la llarga vida del monestir de sant Bartomeu: Item fa a dit convent de St. Barthomeu de dita vila d’Incha als 23 de maig lo collegi y offici de perayres de dita vila de Incha deu lliures censals que se encarregaran en favor de dit convent com llargament consta per acte rebut en poder de Jaume Gual nottari als 23 de maig de 1640. O bé, Item el dia 31 de maig la Universitat de la vila de Incha fa dos lliures i deus sous per acte rebut en poder de Jaume Gual nottari als 31 de maig de 1640. I també, el col·legi de picapedrers d’Inca que entrega quattre lliures el 18 de desembre de 1604. La vida de contemplació comunitària comporta uns horaris rigorosos i sacrificis per part de les monges d’Inca. L’oració és la seva principal tasca, amb un horari de resos (la litúrgia dels dies) que regula el dia i la nit, influïa en les seves hores de son i inclòs a acudir més ràpids als resos nocturns – Matines, Laudes, Prima, Tèrcia, missa diària, Sexta, Nona, Vespres i Completes.

La construcció d’un monestir es compon de diverses parts i estances que segueixen normalment un mateix esquema amb algunes variants. L’estructura arquitectònica ha de donar com resultat l’autonomia de la comunitat. L’església, lloc d’oració, és l’edifici principal. Entorn d’ella s’anaven alçant les dependències necessàries. Antigament l’església datada el segle XIII era de l’estil de repoblació i feia les funcions de parroquial del municipi inquer i d’aquí prové que els jurats tenien obligació de pagar a les religioses el ciri pasqual i els ciris de les tenebres el dia de Sant Bartomeu i assistir-hi el mateix dia. En el segle XVII es va enderrocar l’església medieval i al seu lloc es bastí l’actual, que fou beneïda el dia 30 de març de 1671. S’entra a la clastra del monestir per un portal rodó. Al voltant d’aquest pati s’hi troben: la façana lateral de l’església (1667-1702), el torn, l’entrada al monestir i altres dependències com les cases del capellà i del donat. Hi destaquen també el portal cec i l’espadanya de l’anterior església gòtica. El temple té una sola nau coberta amb volta de mig canó. A l’interior són rellevants el Sant Crist de la Sang (s. XIV-XV), els retaules barrocs de Santa Clara, de la Mare de Déu Candelera i de la Sagrada Família i la capella de Santa Paula que guarda les despulles de Sor Clara Andreu i Malferit (1596-1628), a qui se ret culte com a Venerable. El 1730 es començà eixamplar l’enfront de l’església per col·locar-hi el retaule major, obra de Joan Deyà. Es tracta d’un dels constructors de retaules més destres del segle XVIII a Mallorca. Al 1713 ja era clavari del col·legi de pintors i escultors. Per una declaració del mateix artista, se sap que començar a practicar l’ofici d’escultor als 24 anys, devers l’any 1708. Uns anys més tard ja devia gaudir de prestigi, perquè els obrers de la parròquia de Mancor de la Vall l’elegiren com a visurador de la feina feta per Pere Bauçà en el retaule major d’aquella església. D’estil barroc, el seu estat de conservació actual és mitjà, sobretot a la pintura decorativa a la predel·la. La seva ubicació és a la zona de l’absis de l’actual església que segueix les pautes del Renaixement. L’any 1730 es va començar la transformació estructural de la zona de l’absis, es va engrandir per ubicar el retaule major. D’aquí, per exemple, es va perdre la predel·la i àtic del retaule de la Puríssima de Mateu López de l’any 1575.

El 1736 fou duita a Inca l’estàtua de la Puríssima, que continuà presidint l’església monàstica després que hagués estat retirat a la clausura el retaule manierista dels López.

La Contrarreforma fou un element determinant que va convertir l’Art en un instrument de propaganda de la religió i fervor popular. L’Art es contagia de l’esperit religiós de l’època que tindrà com a nota l’amor a tot allò carregat de decoració i devoció per allò fastuós, en contra de la Reforma que predicava nuesa i més austeritat. Hem de destacar la importància històrico-artística de la retaulística del monestir de sant Bartomeu d’Inca, galeria per on desfilen les figures més importants de l’art, la religió i la societat de cada moment. Els retaules, com és el cas de la Puríssima Concepció de sant Bartomeu (1730), continuen al lloc pel qual foren projectats i executats, les esglésies i tenen encara l’objectiu que els inspirà : l’aliment dels fidels, per tant, assistim a un diàleg entre Fe i Cultura. Són els cartells, amb símil de llenguatge artístic actual, on apareixen els sants més populars de cada època, són la vertadera catequesi per als fidels. L’art està al servei de l’església, en aquest cas d’un monestir i les imatges es contemplen com a mitjà de relació amb Déu. En el museu del monestir destaquen dues taules gòtiques de Pere Terrencs (s. XV) i valuoses pintures dels Mateu López, pare i fill, uns dels pintors més importants de la segona meitat del segle XVI a Mallorca.

Bartomeu Martínez Oliver

Historiador de l’art

L’arquitectura religiosa del nou temple neogòtic de Biniamar i les noves dependències parroquials de sant Llorenç de Selva impulsades pel bisbe de Mallorca Pere Joan Campis determinà la labor de Guillem Reynés Font com a arquitecte diocesà

Biografia. Guillem Reynés Font (Palma 1877-1918) fou un arquitecte i intel·lectual mallorquí d’idees regionalistes que va participar en el I Congrés Internacional de Llengua Catalana (1906) i publicà articles d’interès artístic en diverses revistes. Format dins l’eclecticisme arquitectònic, la seva obra s’enquadra dins el modernisme i regionalisme ja que entre els seus projectes destaquen el Rosari Monumental de Lluc, l’església nova de Biniamar i la rectoria de la parròquia de sant Llorenç de Selva. La seva pública oposició a l’enderrocament de la porta de santa Margalida i la seva intervenció per evitar la sortida de l’illa del que quedava de la col·lecció del cardenal Despuig feren pal·les el seu profund respecte pel patrimoni artístic insular. Guillem Reynés Font compaginà el seu rol d’arquitecte diocesà (1910-1918) i Provincial (1911-1918) amb els encàrrecs particulars que rebia, per exemple del financer Joan March Ordinas. La seva obra s’enquadra en diferents estils, si bé destacà com a autor modernista i regionalista. La seva inesperada mort l’any 1918 li impedí d’acabar molts dels seus projectes. El 9 de gener de 1907 es casà a l’església de Sant Nicolau amb Aina Quintana Garau (Palma, 1881-1976). Oficià la cerimònia mossèn Antoni Maria Alcover, aleshores canonge i vicari general de Mallorca. La seva esposa era germana d’Antoni Quintana Garau (1884-1935), polític regionalista. El matrimoni tingué quatre fills: Gaspar (1908-1983), llicenciat en dret i periodista, director de La Almudaina (1946-1952) i del Diario de Mallorca (1968-1972); Josep (1910-1993), dentista; Joana (1912-2002), que es casà amb Manuel Pomar (del negoci de pintures Pomar-Flores), i Guillem Reynés Quintana (1916-1988), empleat de banca (Crèdit Balear).

Obra arquitectònica. Aviat Guillem Reynés va coincidir amb Antoni Gaudí i Joan Rubió a la Catedral de Palma. El 1908 tots tres passaren a treballar a Lluc, amb obres com el Rosari Monumental per una banda, projecte encarregat pel bisbe Campins (1909) en col·laboració amb l’escultor català Josep Llimona i direcció de Guillem Carbonell; i per l’altra, la decoració interior de l‘església del santuari llucà (1908-1914). L’any 1911 s’inicià en el regionalisme amb l’església nova de Biniamar i la de la Santíssima Trinitat de Palma. La primera, beneïda el 25 de setembre de 1910, inacabada, bastida per iniciativa d’Antoni Maura, d’estil romànic-gòtic, era d’una sola nau i creuer, absis pla i el campanar a la façana principal, quatre capelles laterals a cada costat, cúpula, magatzem i sagristia. Antoni Maura i Montaner (Palma, Illes Balears 1853 – Torrelodones, Madrid 1925), advocat i polític mallorquí va ser protagonista d’una destacada i controvertida carrera política, ja que en la primera etapa de la seva trajectòria va seguir els postulats del liberalisme dins del corrent dissident encapçalat pel seu cunyat Germán Gamazo. Identificat amb el regeneracionisme i la necessitat d’efectuar una reforma del sistema polític de la Restauració, les seves primeres intervencions públiques van tenir com a marc la dissidència liberal i la crítica de la política conservadora.

Guillem Reynés continuà la seva carrera i el dia 29 d’abril de 1912 va ser nomenat acadèmic de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Palma i, un any després, el 1913 va col·laborar una altra vegada amb Joan Rubió a la Seu (restauració de la capella de Sant Bernat, 1913-1918, d’estil neogòtic i executat per l’escultor Tomàs Vila el 1918). També és el moment dels projectes com el Centre Social Educatiu dels Hostalets, el cinema Alexandra (Palma) i el Teatre Principal d’Inca. Inicià també diverses intervencions a l’església de la Immaculada Concepció a la barriada de Santa Catalina, obra original de Miquel Ferrà (1867) . El 1914 acabà el magatzem de Can Mir (Inca), projectà el Monestir Park (Llucmajor) i l’antiga Escola d’Agricultura (al camí Vell de Bunyola) . També guanyà el segon premi del Concurso de la Casa Española (Madrid) per la publicació d’un acurat estudi sobre el Casal Solleric.

Església de Biniamar. El nou temple s’ubicà en un lloc cèntric de la localitat, en un solar cedit per devots propietaris contigu als carrers de Lloseta i de sant Pau, no lluny de l’església antiga. Reynés optà per la planta basilical amb creuer i capelles laterals entre els contraforts, precedida per un atri petit i amb absis pla a la capçalera. Amb un plantejament propi del regionalisme, l’arquitecte projecte set capelles laterals que flanquegen la nau principal, cobertes amb volta de creuaria quadrades a una alçada molt menor que la nau i que, li donen lloc a l’obertura de grans finestrals que il·luminen l’interior. Els trams de la nau principal, així com els dos braços del creuer es cobreixen amb voltes de creuaria i la intersecció de les dues naus mitjançant una volta estrellada en la seva forma més elemental. En aquest projecte de Biniamar trobem explícitament la gran veritat del projecte viu, l’evidència de la concreció física en un moment determinat del concepte de l’arquitecte Reynés que es correspon únicament a l’exteriorització d’una església neogòtica. Mirant aquesta bella obra, ens permet endevinar i intuir com els llenços o pells murals podrien haver ascendit a partir d’unes masses en les quals les textures de la pedra adopten un protagonisme convincent. Els coronaments dels pinacles, finestres i columnes es converteixen gràcies a la simplificació volumètrica, en una nova manera d’expressió, que ja serà una constant en molts d’altres dels seus edificis com sa Torre Cega.

Rectoria de sant Llorenç de Selva. En la integració i diàleg de l’edifici de la rectoria de Selva amb allò preexistent, trobam expressats els invariants de l’arquitectura regional, entesos per l’arquitecte Reynés: equilibri, proporció exquisida. Torre d’efecte ascendent i tractament de buits al seu coronament. El silenci obstinat del mur de la façana, romput tant sols per l’elegant arc de mig punt, no fa sinó continuar el llenguatge de l’arquitectura regional allà present. El pla inclinat de les escales de l’església annexa queda trencat per les diferents marjades, que a l’efecte de ròtula, accentuen i poden l’èmfasi en el basament del mur de la façana de la rectoria, amb la qual cosa li atorguen un cert valor escènic. La temporalitat pot ser, aquí, a la rectoria de Selva, entesa com un fluir constant des de la tradició.

Com podem veure en el camp professional, tal i com afirma Miquel Seguí Anar, “Guillem Reynés tenia qualitats i capacitat de treball, però sens dubte degué disposar d’alguns col·laboradors eficaços al seu despatx particular i, també, a les dependències de la Diputació per poder dur a terme el seu ampli treball”. En aquest pla de millora d’amplicació de temples religiosos s’ha de contextualitzar la reforma de l’antiga església del Monestir de Santa Maria de la Real, intervenció encaminada a modificar la disposició monàstica per a adaptar-la a un culte més obert i majoritari. Finalment, no obstat això, els projectes més rellevants són la restauració litúrgica de la Catedral de Mallorca, i en un segon nivell, les obres al Santuari de Nostra Senyora de Lluc, en què Guillem reynés va tenir un major protagonisme.

Bartomeu Martínez Oliver

Per conservar el patrimoni històric i artístic de la nostra illa i els tresors que guarden les esglésies de Mallorca, resulta imprescindible que el ciutadà conegui el valor de l’herència del passat. El patrimoni religiós no és únicament matèria d’investigació dels especialistes. Les obres d’art, com els retaules, reflexen l’esperit de temps passats, el testimoni d’històries ja perdudes però que formen part de la nostra personalitat.

Aquest és el cas que avui analitzarem: el retaule de sant Magí de Palma de Mallorca, de la segona meitat del segle XVI.

La parròquia. (orígens segle XIV – XX). L’església de la Immaculada Concepció de Palma és un edifici religiós situat en el Raval de Santa Catalina, conegut tradicionalment amb el nom de sant Magí. La planta del temple és centralitzada i de creu grega. Els tres trams anteriors al creuer es troben flanquejats per capelles de reduïdes dimensions. S’hi entra per un espectacular atri i la testera (part anterior a la sala) és tripartida, rematada per una estructura poligonal. La nau principal és cobreix amb volta de canó amb llunetes i el creuer amb una cúpula esfèrica rebaixada. Exteriorment, és configurat per quatre cossos simètrics que es corresponen amb els extrems dels braços de la planta. La cúpula del creuer es cobreix exteriorment amb una torre octogonal, a les cares de la qual s’obren finestres coronelles. La història de la parròquia de sant Magí es remunta al segle XIV, quan foren erigits l’asil i la capella dels Orfes. Per causa de l’expansió de la devoció a Sant Magí, a mitjans del segle XVI (època de datació del retaule), es construí un oratori dedicat al sant, que absorbí el primitiu asil i perdurà fins l’any 1870, en què fou derruït per aixecar l’actual església que podem visitar. El 1862, s’aprovaren els plànols del temple, aixecats pel mestre d’obra Miquel Ferrà Font. S’inicià la construcció l’any 1867, que es perllongà fins a l’any 1920. El 1893, hi intervingué Bartomeu Ferrà Perelló, el qual alterà el projecte del seu pare. Dissenyada seguint la tendència de l’historicisme renaixentista, es resolgué mitjançant un estil eclèctic, on es combinen recursos estilístics medievals amb una estructura centralitzada renaixentista.

La història. Els orígens del raval de Santa Catalina els hem de veure en els molins des Jonquet, l’Hospital de Santa Catalina, que era una llar d’ancians del segle XIV, i una gran nau de fustam per servei a la marina mercant que tenia la drassana on avui és la feixina. Ens comenta el pare Llompart que “feixina és el nom que antigament s’utilitzava a Mallorca la llenya per cremar al forns. Aquest centre es va alçà prop del camí de Portopí i es va anomenar L’Hospital de Santa Maria dels Orfes. De fet, a la gran obra de Pere Niçard, El sant Jordi, ubicada al nou estrenat Museu Diocesà de Palma, es veu el perfil de l’ermita amb l’espandanya i els ermitans que van i venen per aquells entorns. Segons l’autor de l’estudi, “ la tradició popular recontava que la imatge havia tret unes gotes de sang i que el mariner blasfem havia sofert el càstig de Déu, naufragant a les costes de Menorca. L’actual parròquia de sant Magí o dita també de santa Catalina, que podem visitar a les hores de culte, conserva així mateix la imatge de la Mare de Déu dels Orfes de la primitiva capella (segle XVI) així com la gran taula de fusta pintada, penjada i restaurada avui en el creuer, a la banda de l’Evangeli, que representa la vida i miracles de sant Magí.

Sant Magí i el retaule. Sabem molt poc del sant representat a la taula de la parròquia titular de Sant Magí de Brufaganya, lloc on va es va establir durant trenta anys fent penitència, concretament al santuari de la Conca del Barberà. Fou decapitat a Tarragona i la seva festa es celebra dia 19 d’agost. L’inici de la devoció a sant Magí a Mallorca data del segle XVI, provenint des de Catalunya. L’ermita on visqué, amagat de la persecució de l’emperador romà Diocesà, se situa a les muntanyes tarragonines abans mencionades. Es creu que aquest indret geogràfic va ser un lloc de devoció comparable al monestir de Montserrat, i el sant, fou el patró i advocat de la malaltia de la trencadura, aleshores estesa entre la població de finals del XVI.

Pel que fa a l’obra d’art, cal dir que aquesta peça quadrada, de bella factura, crida la seva atenció per la mida descomunal (2’30 metres per costat). No sols ens mostra la figura del sant sinó que també es descriu amb molt de detall, els episodis de la seva biografia juntament amb el context de singulars grups de personatges. L’obra ha estat restaurada de recent pel prestigiós restaurador José Maria Pardo Falcón (Sevilla, 1951) i la prova de la curiositat que despertà entre els fidels mallorquins està en les diferents reproduccions que es feren en el segle XIX. La manufactura de l’obra permet atribuir-la al taller dels López, que estava obert a la ciutat de Mallorca en aquest context històric i social. Els trets estilístics i formals més destacats són els següents: bon gust cromàtic, minuciositat dels detalls com en el cabell i la barba de sant Jeroni, fons i elements secundaris molt cuidats i treballats, de gran riquesa i detalls. Alhora hem de destacar una tècnica refinada i de gran qualitat.

Pel que fa als aspectes descriptius, podem observar la figura de sant Magí centrada i que fa eix amb el seu gaiato (que fa brotar l’aigua de la roca), tres peregrins li demanen la seva vènia, mentre ell camina portant la palma martirial. El resultat és ric i captivador. Tota una obra mestre del segle XVI mallorquí, que segueix els postulats plantejats per la dinàmica valenciana i els models procurats per les fonts impreses i gravades.

L’autor. La persona que ha escrit aquest fantàstic volum és el pare Gabriel Llompart Moragues nascut a Ciutat de Palma l’any 1927. Doctor en Història per la Universitat de Barcelona (1976) i folklorista reconegut, professà a l’ordre dels teatins l’any 1946 i s’ordenà prevere l’any 1953. Entre les seves realitzacions personals cal destacar la seva intervenció a la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Palma i corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, entre d’altres. Ha dut a terme investigacions, avui en dia més de 350, sobre iconologia i iconografia, especialment referides a l’art religiós i als textos i contextos orals i escrits. Fou premi ciutat de Palma d’Investigació l’any 1977.

El restaurador. José Maria Pardo va néixer a Sevilla l’any 1951 i es llicencià en Belles Arts a la Universitat de Barcelona i d’ençà el 1975, fixà la residència a la nostra illa de Mallorca. S’ha especialitzat en conservació i restauració d’obres d’art, com el retaule de sant Jeroni de Palma, les pintures de Ramon Casas i de Joaquim Mir pel Museu de Mallorca i les obres de Santiago Rusiñol o d’Antoni Gelabert per l’Ajuntament de Palma. Entre les seves obres de restauració destaca el complex programa pictòric obra de Ricard Anckermann (Palma, 1842 – 1907) de la sala de Plens o coneguda popularment de les Kariàtides del Parlament de les Illes Balears (1993). De la seva darrera gran obra restaurada ens comenta que “ la grandària de la peça resulta poc freqüent i l’eleva a ser una de les més importants, pel que fa al format, en la pintura mallorquina”. També, cal destacar, que José Maria Pardo ha tingut problemes a l’hora de la restauració ja que “ el major problema ha estat que el retaule estava en contacte amb la paret i s’havien produït diverses borses degut a la intensa humitat.

Bartomeu Martínez Oliver

El conjunt bibliogràfic i patrimonial catalogat en un total de 125’000 volums situa la Biblioteca Diocesana de Mallorca al primer lloc de l’illa pel que fa a la importància del seu fons històric

Les biblioteques de les Illes Balears i el seu personal bibliotecari estan desenvolupant nombroses experiències al servei de la ciutadania i als seus usuaris en general, amb els qui manté un compromís cada vegada més gran. La funció clau d’aquestes institucions culturals és la de facilitar, difondre i conservar el coneixement contingut a les obres que té catalogades. S’imaginen poder veure a Mallorca un exemplar manuscrit del Llibre de contemplació de Ramon Llull escrit l’any 1274 quan s’havia retirat a Randa per contemplar Déu? I un incunable de Sant Vicenç Ferrer, Sermones temporis hyemalis de l’any 1494? El seu somni és possible a la Casa de l’Església del Bisbat de Mallorca: benvingut a la Biblioteca Diocesana de Mallorca.

La Biblioteca Diocesana de Mallorca és hereva de la tradició secular de l’Església mallorquina de servei a la cultura. La novetat és que s’han arreplegat en un sol centre documental la majoria del cabal bibliogràfic de la diòcesi, amb les possibilitats que ofereix la informatització dels registres de llibres. Aquesta és la gran òptica investigadora que té el seu director pare Gabriel Seguí Trobat, msscc i Doctor en Litúrgia per la Facultat de Teologia i Litúrgia de Catalunya. Els usuaris podran accedir als fons de la biblioteca només amb els límits que imposen les més elementals normes de control i seguretat, que tanmateix són comunes a totes les biblioteques.

El logotip de la biblioteca, dissenyat per Jaume Falconer, plasma els seus objectius:

El primer, promocionar l’estudi de totes les ciències (el trivium i el quadrivium); el segon, contribuir a la consolidació de la cultura pròpia de Mallorca (els quatre pals verticals són les quatre barres de la senyera), seguint el mestratge de Ramon Llull (la lluna); i tercer, obrir noves vies de diàleg entre la fe cristiana i la cultura actual (l’alfa i l’omega).

La Biblioteca Diocesana de Mallorca té l’origen en la Biblioteca Episcopal creada pel bisbe Juan Díaz de la Guerra el 1775, per ordre del rei Felip V (1771). La nova biblioteca es va ubicar a una sala del Palau Episcopal. L’arxiduc Lluís Salvador, a Die Balearen, hi registra 5.069 volums impresos, dels quals 35 eren incunables, però de cap manuscrit. Aquest fons fou traslladat al nou edifici del Seminari, construït als afores de Palma pel bisbe Joan Hervàs Benet a principis dels anys 50 del s. XX, i s’ajuntà a la resta de fons bibliogràfics de la biblioteca del Seminari. El 3 d’octubre de 1972, Mons. Teodor Úbeda, aleshores bisbe administrador apostòlic de Mallorca, creà la Biblioteca General Diocesana i n’encarregà el Rector del Seminari Diocesà. Finalment, el 31 de desembre de 2001, Mons. Teodor Úbeda erigí la Fundació pública eclesiàstica de la Biblioteca Diocesana de Mallorca, un organisme autònom amb un Patronat propi i un director com a responsable. El Dr. Manuel Bauçà Ochogavía va tenir cura del trasllat de tot el cabal bibliogràfic des del Seminari Nou a la Casa de l’Església de Palma i va començar a unificar-ne els fitxers. La nova biblioteca fou inaugurada per l’Emm. i Rvm. Sr. Cardenal Jorge M. Mejía, bibliotecari i arxiver de la Santa Església Romana, el 21 de juny de 2002. La Biblioteca Diocesana de Mallorca està formada pels fons bibliogràfics de les següents institucions eclesiàstiques mallorquines: • Centre d’Estudis Teològics de Mallorca • Col·legi de la Sapiència; • Museu Diocesà; • Seminari de Mallorca; • Biblioteca Episcopal; • Arxiu de la Cúria Diocesana; • Museu de ciències del Seminari de Mallorca; • Museu bíblic del Seminari de Mallorca; • Donacions particulars.

Aquests fons ocupen uns tres mil mestres lineals de prestatgeries, amb un total d’uns 125’000 volums de totes les matèries. Pel que fa als exemplars de la Sagrada Escriptura, ens trobam amb una magnífica edició incunable veneciana de 1487, obrada per Georgium de Rivabenis, mantuanum.

Entre els manuscrits conservats en destaquen set, dels quals podem destriar un Evangeliari (segles XIV-XV) i el Llibre de contemplació en Déu de Ramon Llull que va escriure l’any 1274 i copiat al segle XIV. Aquest darrer exemplar, procedent del Col•legi Major de Nostra Dona de la Sapiència, ens permet conèixer la història de Ramon Llull, un home del seu temps que comença a escriure el llibre que s’havia proposat i que havia de permetre la conversió dels no-cristians. Per fer-nos una idea de les dimensions d’aquesta opera prima podem dir que conté més d’un milió de paraules o bé que supera diverses vegades en extensió una novel•la ja llarga com Tirant lo Blanc de Joanot Martorell o el Quixot de Cervantes. També podem veure l’anomenada edició maguntina de les obres de Llull, Raymundi Lulli opera omnia, l’obra mestra del prestigiós lul•lista alemany Iu Salzinger, que foren estampades a Magúncia entre 1721 i 1742.

La Història està molt ben representada a l’edició Antiquitates judaicarum de Flàvius Josep, publicades a Lió el 1566, i per l’edició maguntina de 1601-1608 dels Annales ecclesiastici del cardenal Cesare Baronio, que renovà la crítica històrica.

Seguim la visita amb el pare Gabriel Seguí Trobat, director, i ens mostra un tresor d’incunables mai vist: incunable del llatí (incunabula) significa bressol o començament en un total de dinou exemplars impresos fins a 1500. Es distingeixen els incunables xilogràfics, obtinguts mitjançant planxes de fusta d’una sola peça, esculpits o gravats; dels incunables tipogràfics, fets en caràcters mòbils, de primer en fusta i desprès en metall. Podem citar els Sermones temporis hyemalis (1494) de Sant Vicenç Ferrer, la Biblia sacra (1487) impresa a Venècia o la Summa de regi vite humane (1496) de Joan Valensis.

La secció de llibres notables, amb un total de trenta-sis, no deixa de sorprendre al lector que llegeix la història des del present de la Biblioteca Diocesana: podriem citar com un dels tresors eclesiàstics les famoses Etymologiae (1509) de Sant Isidor de Sevilla impreses a Paris, el Tractatus de veritate contritionis (1503) de Joan Lluís Vives realitzat a Nàpols, els Mariale seu sermones de beata Maria virgine (1503) de Jacobo de la Vorágine impresos a Paris, o finalment, el famós Synodus dioecesana maioricensis (1589) manat pel bisbe valencià que regí la diòcesi de Mallorca al final del segle XVI, Mn. Joan Vic i Manrique.

La sala de Lectura de la Biblioteca té: trenta-dos punts de lectura, dels quals vuit estan reservats als investigadors. Les obres bàsiques de consulta: diccionaris, enciclopèdies, bibliografies, obres generals d’història, etc.; es poden consultar prop de dues mil obres de referència de lliure accés, les quals estan ordenades per matèries.

L’hemeroteca és el lloc físic on es guarden de forma ordenada, i a disposició dels lectors, diaris i revistes. Actualment la sala de Lectura compta amb un departament d’hemeroteca, en el qual hi ha 177 títols de revistes vives i un nombrós número de revistes històriques, totes a l’abast directe.

Aquesta gran joia del nostre patrimoni cultural mallorquí no sorgeix per generació espontània sinó que és el fruit de l’esforç de moltíssimes generacions que mitjançant una gran tasca de conservació, catalogació i difusió ha arribat fins a nosaltres. Ara és un vertader temple dedicat a la vera llibertat de pensament i de diàleg.

Bartomeu Martínez Oliver